Avui tocava sessió amb un dels nens amb dislèxia. Va a tercer de primària i està fent sessions de reeducació. Sovint ve al centre amb mala cara i sense ganes de treballar. Pràcticament no em dirigeix la mirada i en ocasions tampoc respon a les preguntes que li faig per aconseguir crear un clima òptim per a l'assoliment d'aprenentatges. Ve obligat per la família.
Una vegada més em pregunto com motivar-lo. En aquesta sessió toca fer unes fitxes. L'activitat sembla interessant: Trobar un missatge amagat repassant així l'alfabet. Tot i semblar-me interessant i plantejar-li amb moltes ganes, el nen bufa amb desgana i em diu:
-No em sé l'alfabet
Llavors miro al prestatge de la sala on hi ha els recursos manipulatius i trobo un puzzle amb l'abecedari (amb peces ben grosses i que la meva tutora de pràctiques empra per estimular el llenguatge oral amb els nens/es d'educació infantil) En el moment en què agafo la caixa el nen canvia la seva expressió i mostra interés! Fa el puzzle en un moment i llavors té el referent per poder fer l'activitat. Per primera vegada el veig fer una fitxa amb ganes. Després, recitem l'abecedari.
Avui el nen no ha mirat cada minut el rellotge com acostuma a fer a les sessions.
Hola Desirée,
ResponderEliminarAquesta entrada m'ha recordat el fet que els nens necessiten jugar, tal i com diu la meva tutora, perquè són nens i ho hem de tenir sempre present, i crec que una de les millors maneres perquè aprenguin és a través del joc. On jo faig els pràctiques sempre acabem la sessió amb jocs que serveixen per treballar l'atenció, la comunicació, etc
Per això m'ha semblat molt encertat que utilitzessis el puzzle, i no em sorprèn que el nen hagi canviat la seva expressió. Bona pràctica!!